Rien ne vas plus

José Luis de Juan, 7/08/2014

Tinc un llibre a la mà esquerra i una cervesa a la dreta. Estic llegint. De tant en tant acost poc a poc la botella als llavis. Molt poc a poc, en realitat. M’agrada sentir que el coll de la botella fresca s’ha acosta lentament a la meva boca. Ara, quan fa contacte el vidre, i sent la fredor a les dents, el gust amarg, les petites bombolles, sóc plenament feliç. No crec que hi hagi cap plaer que s’hi pugui comparar: és breu i per tant perfecte. No crec que pugui tenir a les mans alguna cosa més excitant que aquest llibre i aquesta cervesa. De fet, vist des de dintre meu, no hi ha rés mes al món ara. Jo mateixa, per dir-ho clarament, no sóc més que una prolongació del llibre i de la botella. Un cos qualsevol, quasi sense sexe, sense passat ni creació. ¿Un mite? Sí, podria ben bé ser un mite. Una quimera, una sensació somiada, la projecció d’un peresós déu dormit, que fa la migdiada a les roques el dematí etern del món, sense principi ni potser fi.

Tinc un llibre a la mà dreta i una cervesa a l’esquerra. Tu que me mires llegir sense espipellar escolta bé: soc esquerrana. Per això tinc la botella a la mà esquerra i el llibre a la dreta. Pensava que era una noia, però podria ser també el geni que ha sortit de sobte de la botella fent un eructe. Si fos així, i res pot desmentir-ho, demanaria el següent desig al geni: “Vull que el món s’acabi en aquest moment. Sí, que Déu digui: ‘¡Basta! Rien ne vas plus'”. Vull dir, que el temps es detingui, que no hi hagi més que present. Que la pàgina d’aquest llibre del qual no record el títol ni el lloc on succeeix l’acció, o si es una novel·la o sols aquestes paraules escrites i per mi llegides una vegada i un altre, que la pàgina no acabi mai. I que la botella romangui fresca. Que tot sigui com és ara, el principi i el fi de l’historia, l’inici del mar que brolla de la boca rabiosa de les roques. Que la botella i el llibre i jo siguem per sempre una estrella fugaç fixa al cel mediterrani.

 

Leave a comment