Amb tu (Times New Roman)

m'agrada viure amb tu 1020

Marta Vives, octubre de 2014

Anava per la Diagonal. Era un d’aquells trajectes de tornada que no s’acaben mai. Només tenia ganes d’arribar a casa treure’s les botes, anar descalça, canviar-se la roba, fer-se alguna cosa per menjar. No li calia pedalejar amb força, però ho feia igualment per empassar-se segons que semblaven hores. Un home que la va veure venir li va tirar un improperi. No el va entendre però el va intuir. Ella anava pel carril bici i, malgrat la velocitat sabia frenar quan tocava. I va frenar. El semàfor es va posar vermell davant seu. I allà, allà a la dreta un opi: ple de colors estridents. Uns dibuixos alegres. Plens de personatges amb nassos llargs. A un, li havien pintat de color verd. El nas. A dalt, unes lletres en tipografia que recordava la Brain Flower: M’agrada viure amb tu!

M’agrada viure amb…

M’agrada viure.

(Les puntes dels peus a terra. Els dos. Premia el fre amb força amb la mà dreta. Tant que no notava com se li clavava l’anell al dit cor. Va! Tanmateix una marca més, qui ho sabria?). Va recordar quan li va dir que ella era casa seva. Quan encara era primavera. Quan les coses anaven bé. Quan els segons estaven plens de coses intenses. Música de Louis Armstrong, quina si no?, l’alegria es balla amb ritme de lindy hop. Quan el trajecte de tornada també se li feia etern, però perquè només tenia ganes d’arribar i de posar el cap sobre aquell tros de pell entre l’orella i l’espatlla. L’orella i l’espatlla del seu cos. Aquella pell de gallina permanent. Una serif inconfusible. Aquell racó on se sentia segura, on es permetia desconnectar del món.

Però ja no hi havia tros de pell, ni cap indret remot on desconnectar; ni tan sols primavera. Algú n’havia esborrat la lletra i havia apagat la música.

Aquell cartell era una mentida grossa. Unes paraules tant dites, tant repetides, tant gastades. Tan mentida. Aquella tipografia no presagiava res bo; no era seriosa. Flors i cervell. Cervell i flors. S’hi hagués hagut de fixar molt abans. Tota campanya té data de caducitat. I la seva, és clar, no n’era excepció. Els colors de sota van començar a entomar un to grisós. El semàfor es va posar verd. Probablement per quarta seqüència. Va arrencar i molt enrere, no calia girar-se, però sabia que hi era, allà, enmig del terra de la Diagonal, hi havia dues paraules malmeses i brutes, despullades de qualsevol pàtina de comicitat. Hauria assegurat que estaven escrites amb la sobrietat d’una Times New Roman. Allà, doncs, hi havia aquelles ja sense sentit: amb tu.