I wish I was special

Personatges 1020

Arnau Ruiz, novembre de 2014

Fregant els trenta ja ens pensàvem que ho havíem vist tot.

I no és que no n’haguéssim fet, de coses. Teníem una vida, diguem-ne, adulta. Amb un lloguer o una hipoteca. Confiàvem en la feina a bastament com per posar-nos la corda al coll. Havíem passat un petit desert, acabada la carrera, però finalment ens havíem instal·lat en aquell lloc. Que era —el marcàvem així en el quadern de bitàcola- el nostre.

Aquella cartografia personal tenia un Nord i ho abastava tot, a priori. Fins i tot gosàvem col·locar-hi feres salvatges en ciutats ignotes que no visitaríem mai —jamai!-, situades allà ben lluny, en unes coordenades concretes. La localització d’aquests perills dotava els mapes de versemblança; no podíem permetre que ningú ens acusés d’enganyar-nos dibuixant Wonderland, però amb el temps hem conclòs que totes aquestes bèsties que representàvem remotes les teníem ben a prop. Al veïnat mateix. O a casa, si tant vols.

Així que aquella imatge virtual, tan similar, mal que ens pesés, als planisferis vitals dels nostres pares, no va suportar mai el contrast de cap brúixola, ni de cap mirada crítica mínimament viatjada. I així és com varen començar a caure metròpolis senceres, devastades per un bri d’aire que els damnificats contaven com si fos l’armaggedon.

«Em trobo en un moment —em deia n’Albert, cervesa en mà- que ja no em conten res nou». Potser el Katrina s’acabava d’acarnissar amb el sweet home d’alguna parella modèlica, o era un seu amic coral que el feia partícip, amb eufòria incontinguda, de (no tan) secretes proeses sexuals que mai no compartiria amb sa parella.

Llavors em va fer un símil entre les nostres vides i un joc infantil de personatges adhesius que podíem enganxar en escenaris diversos. «Poden canviar els escenaris, i fins i tot les combinacions dels personatges, però el que passa no deixa de ser sempre el mateix». M’ho contava com si ell fos l’inventor d’aquell joc oblidat i jo, entre tapa i tapa, li hauria demanat que m’hi pintés d’una altra manera. O que em canviés d’escenari, que aquell meu no m’agradava.

Passats els anys constatem que, per més que totes les combinacions possibles siguin previsibles, hi ha escenaris on el nostre adhesiu no s’hi acabarà d’enganxar mai.

I d’altres on, per més que ho intentem, l’ànima se’ns hi aferra, no com una enganxina, sinó com un kalkito. De vegades fins i tot és el paisatge que se’ns tatua a la pell. Ens podran treure d’allà, però hi haurem deixat un peu o ens n’endurem unes branques, un teulat, una rajola de la vorera o un tros de tobogan.